sábado, 31 de marzo de 2007
Tiempo sin tiempo de M.Bendetti
Publicado por Mire en 5:49 1 comentarios
jueves, 29 de marzo de 2007
No puedo.
No puedo dejar de escucharte...
Publicado por Mire en 14:21 0 comentarios
lunes, 26 de marzo de 2007
Siempre me quedará
Publicado por Mire en 8:44 0 comentarios
viernes, 23 de marzo de 2007
ReconoceR
El otro día leí que "reconocer" era un palíndromo,nunca antes me había fijado y me encantó...
..llevo días pensando en ello..porqué me pareció genial,divertido ..
...es cómo si esta palabra escondiera una historia,un secreto, y me puse a pensar cuál podría ser...
Se me ocurrió que quizás quien le pusiera estas letras quería que la palabra se mirara a si misma, que se diera la vuelta sobre si misma y verse por delante y por detrás a la vez
...algo tri o quadrimensional en definitiva, que la misma palabra se reconociera
...la forma define el concepto, no?...pero a la vez, le da un toque misterioso
..se mira y se ve...
Hacia adelante y hacia atrás...¿dónde estará el orígen..delante o detrás?..
Y eso ,no sé cómo, me recordó que me encanta que el mundo sea redondo..
...porqué cúanto uno mas se aleja, a la vez ,mas mas se acerca...
...puedes ir alejándote hasta llegar lo mas cerca posible ;-D !!!!
...así que pensé que es otra razón mas para estar convencido que siempre vale la pena ir hacia adelante...
Publicado por Mire en 9:19 1 comentarios
Miedo
-Entra, pasa , ponte cómodo, siéntate allí en el sofá púrpura.
Quiero hablar contigo.Necesito contarte algo...
Le dije que estaba harta de él ,de que apareciera sin requerir su presencia,
le dije que había conocido otra forma de vivir las cosas sin él ,y que así las disfrutaba más ,era más feliç...
Le dije que no quería que se acercara a nada mío, sobre todo cuando estaba a punto de conseguir algo importante..
Le dije que su existencia no tenia sentido sin el sufrimiento de los demás , de los seres humanos..y que eso no tenia ninguna belleza...
Luego se fue...sin remordimientos..
Después de aquél dia no ha aparecido casi nunca, a veces surge,
pero luego lo recuerdo allí en el sofá y me doy cuenta de que no es tan fuerte como sentía antes...
Gracias a eso, disfruto el doble las cosas, y sobretodo disfruto el doble de mi misma.
.......................................
lo dejé entrar otra vez, pero esta vez acogiéndolo, casi sin darme cuenta. ..
Le dije:
-Entra, pasa ponte cómodo en ese rincón , dónde los sofás púrpuras...
No lo dudó ni un momento..
Y luego le pregunté:
Que tal estas en mi corazón?
Publicado por Mire en 9:09 1 comentarios
Eulàlia
Publicado por Mire en 5:24 1 comentarios
Lulú Martorell
Tengo 48 años. Nací en Barcelona y, desde hace tres años, vivo en Djembereng, al sur de Senegal: me quedaré allí para siempre. Soy cineasta. Vivo con Toti, mi pareja. No he querido tener hijos. ¿Política? Soy roja, lo he sido y siempre lo seré. ¿Dios? Coincido con el animismo: todas las cosas, si puedes nombrarlas, tienen un alma VÍCTOR-M. AMELA - 04/05/2006-
Publicado por Mire en 5:22 4 comentarios
Ángel Gavilondo.
Publicado por Mire en 5:21 1 comentarios
Un Mediodía
Publicado por Mire en 5:15 0 comentarios
VIvir
Publicado por Mire en 5:06 0 comentarios
...si...
...Pot ser al final cadascú crea el què un mateix vol..el seu món , les idees i tot plegat , pero a vegades l'entorn se'ns queda curt, els recursos , la forma de vida,...Pot ser només cal trencar amb tot per ser realment feliç, per viure com vol un mateix, per ensenyar per fi a la nostre ment que no s'ha de dependre de res, ni tan sols dels ideals...tot i que a vegades són la nostra salvació...
No m'agrada pensar-ho però crec que la unica manera que existeix realment d'avançar és patint,perqué quan un pateix descobreix tot del què està format, i veu el què realment queda dins seu...tot allo que no volem admetre i tot el què és realitat , tot es mescla fins al punt d'arribar a un equlibri on es valora la importància del moment, les possibilitats de interpretar tot allò que volguem, d'una altra manera, de canviar el sentit de tot plegat en qualsevol moment...
He decicit viure SENTINT , i improvitzant el que el meu cor vol de veritat, encara que a vegades em fagi mal...viuré amb la tranquilitat que faig el què vull, el que sento, el què sóc en realitat...i de poder triar qui m'acompanya...
Publicado por Mire en 4:53 0 comentarios
Cupido i Psique
Volia preguntar-vos i compartir...
Quina diferència hi ha entre sentir alguna cosa o a algú molt aprop i tenir-ho?què és exactament el que canvia?
...Podria ser que el dolor que se sent en la no correspondència d'amor, vingués en si, més de nosaltres mateixos que no pas de la persona uqe no vol correspondre.
...Podria ser que quan un sent alguna cosa s'equivoqui en pensar que només ho podrà disfrutar si l'altre també ho sent..perquè? Realment és important si ll'altre persona ho sent o no?
Potser l'error que es comet és que quan algú deixa d'estimar, o quan algu s'allunya de nosaltres ens deixem portar per la nostra part instintiva d'obligar-nos a deixar d'estimar també..d'oblidar i a vegades arribar a odiar..
Què passaria si en comptes d'aixo seguíssim estimant pero en la distància , per nosaltres mateixos ..peruqè en el fons què importa si l'altre ho vol o no? o no ho vol rebre?
..Podria ser que estimar a algú fós un concepte molt més ampli que la simple espera de la corresppondència..crec que és un moment per reflexionar... què canvia?
..Podria ser que tot plegat fós molt més complexe i que no haguèssim de renunciar a que el cos tremoli, a que els ulls plorin de sentiment a l'emoció dels moments..només, NOMÉS perquè l'altre no ho vol..
Però és magnífic, gràcies, tens raó. I qué? És veritat. Potser està en el més, voler més a prop, voler més temps, voler, voler, esperar, expectatives...´Va molt més enllà, també és una qüestió d'educació i de valors apresos en aquesta societat en que es valora més el que un té que el que un no necessita tenir... és una resistència, aquesta a la que convides, molt interessant...
Merci, ho pensaré
Isa
Jo estimat molt sense estar creesposa he patit...però si ho penso amb calma el fet d'estimar es bonic en si... i en la teva soletat es el que t'acompanya i moltes vegades també m'ha fet molt feliç...
I avui en dia jo estimo a moltes persones que per varies raons no em podem correspondra...
Petons...Martina
Ja deia Russell (si no m'equivoco) que la consciència humana està sola i aïllada.
Però aleshores arriba aquell moment en que dues consciències se senten -íntima i individualment- atretes mútuament. Ah, màgia! ah, casualitat! ah, miracle! de sobte cap de tots dos humans se sent sol ni aïllat. Sembla que hi hagi una connexió directa amb l'ànima de l'altra persona... una sensació que no es donava amb les anteriors experiències d'amor no correspost.
Existeix però aquesta connexió? O segueixen essent dues consciències aïllades que han tingut la sort de coïncidir en la seva adoració mútua? Un miratge? Una sensació comfortant, un còctel d'hormones dissenyat per portar-nos irremeiablement a la perpetuació de l'espècie?
Si les consciències humanes estan aïllades aleshores l'amor és un sentiment íntim i individual, una energia que dediques a alguna altra cosa/persona per decisió personal, i tu has de córrer amb les conseqüències. I tu decideixes com el tractes: l'alimentes, o el deixes morir de gana, o quan es vell li practiques l'eutanàsia, o li fas la cirurgia estètica, o l'obligues a traslladar-se de casa, o li cantes totes les veritats, o el nodreixes de mentides... Pots fer tot això perquè l'amor, com la resta dels teus sentiments, és TEU. Neix en tu, creix en tu, mor en tu. Però la diferència entre l'amor i la teva flora intestinal (que també neix, creix i mor en tu) és que el primer provoca un efecte en les persones que t'envolten (objecte del teu amor o no) que una mateixa MAI podrà controlar.
Perquè és impossible controlar el que passa en una altra consciència humana, des del moment en que les considerem aïllades.
I per acabar una frase de St Agustí:
Celui qui se perd dans sa passion est moins perdu que celui qui perd sa passion.
La passió... ¿un còctel de desig i d'incertesa? Per què diuen que s'extingeix si la vida gira al voltant del desig i l'incertesa?
Nsk
...Però també cal ser realista, la sensació de donar i rebre el mateix que dones, rebre amor sense límits, amor de veritat, el mateix que tu has donat...uffff!! q us he d'explicar, no?¿?¿
...Respecte a la diferència entre sentir algú molt aprop i tenir-lo... tenim una visió molt occidental del món, necessitem saber (molts cops) que tenim l'exclusivitat, que la nostra persona o objecte de desig està només per nosaltres... De vegades suposo que es confón sentir i tenir amb lo que he dit abans de la correspondència...però acàs "tenir una persona en exclusivitat" (digues-li parella, marit...) implica sentir-la aprop i ser correspós sense limits?¿? crec q no!
...Estic d'acord amb que el dolor que sents en no ser correspós vé de tu mateix. Vé de que no has entés què és estimar....si, tots tenim un cantó egoista... I si, crec q t'equivoques si penses q només podràs disfrutar de donar si et donen a tu també (si l'altre sent el mateix i et dóna al mateix temps..). Però, com he dit abans, la sensació del bucle perfecte és impagable!!! Realment no hauria de ser important si l'altre sent o no... Personalment he estimat molt (i estimo molt) a persones q no saben que els estimo tant o amb les que sé que mai hi haurà aquest bucle perfecte. Però em senta bé, em fa sentir viva, més persona i amb una visió molt més bucòlica del món. Perquè odiar si és més fàcil estimar?¿
...Em costa molt odiar i realment crec q és perdre molta energia dedicar-te a odiar algú. Energia que lo únic que fa és envenenar-te per dins.... perquè no pots, senzillament passar?¿ veure que aquesta persona ha triat una vida diferent a la teva, que no comparteixes (i que segurament no acceptes)...Pots deixar d'estimar-la i allunyar-la de tu...però de veritat vols estar acumulant iritació, ràbia, plors i mals sentiments només dedicats a aquesta persona...de veritat no tens més coses q fer a la teva vida que estar pensant en aquesta persona?¿ deixant que es coli en els teus pensaments a la mínima que alguna cosa o algú et fa mal, quan et passa una situació similar o et trobes un conegut comú?¿
...També pots optar per estimar en la distància, quan l'altre ha decidit que no t'estima, que no vol estar al teu costat, que no ets important per ella...Jo realment no crec en aquesta part, em costa seguir estimant si l'altre persona no em respecta, no soc gens important per ella i no em vol tenir al seu cantó... Amb el temps oblido (literalment, és increïble) les coses dolentes que m'ha fet o m'ha dit i no l'odio ni res per l'estil, recordo els bons moments i em queda un carinyo agradable que em pot permetre saludar o inclús anar a fer un café amb aquesta persona (com moltes sabeu, això tampoc no és massa bo, si dec tenir una funció programada especialista en ficar la pota...).
...Com he dit al principi (ei nenes, sento el rotllo!!), estimar per mi és un concepte universal!!!
...No has de renunciar a res, ESTIMA sense límits i disfruta de la sensació, dels tremolors, dels plors, dels somriures que se t'escapen i que et fan el dia molt més agradable i la vida molt més plena!!! :
Publicado por Mire en 4:46 0 comentarios
NENAs....
M.Benedetti
...qui anava a imaginar fa sis anys que sigués tant important l’aura que rodeja la gent
Qui anava a dir que sembla que si que tenim desarrollada la intuició
en aquest món en el que tot és aquí i ara
Qui anava a dir que les casualitats són encantadores
i que et trobes amb algú per alguna raó
Qui anava a dir que encara existissin artistes renaixentistes
Qui anava a dir que es pogués donar tant i omplir-se al mateix temps
Qui anava a dir que fos tant fácil estimar...
Jèss
Publicado por Mire en 4:06 0 comentarios