Volia preguntar-vos i compartir...
Quina diferència hi ha entre sentir alguna cosa o a algú molt aprop i tenir-ho?què és exactament el que canvia?
...Podria ser que el dolor que se sent en la no correspondència d'amor, vingués en si, més de nosaltres mateixos que no pas de la persona uqe no vol correspondre.
...Podria ser que quan un sent alguna cosa s'equivoqui en pensar que només ho podrà disfrutar si l'altre també ho sent..perquè? Realment és important si ll'altre persona ho sent o no?
Potser l'error que es comet és que quan algú deixa d'estimar, o quan algu s'allunya de nosaltres ens deixem portar per la nostra part instintiva d'obligar-nos a deixar d'estimar també..d'oblidar i a vegades arribar a odiar..
Què passaria si en comptes d'aixo seguíssim estimant pero en la distància , per nosaltres mateixos ..peruqè en el fons què importa si l'altre ho vol o no? o no ho vol rebre?
..Podria ser que estimar a algú fós un concepte molt més ampli que la simple espera de la corresppondència..crec que és un moment per reflexionar... què canvia?
..Podria ser que tot plegat fós molt més complexe i que no haguèssim de renunciar a que el cos tremoli, a que els ulls plorin de sentiment a l'emoció dels moments..només, NOMÉS perquè l'altre no ho vol..
Això és una apologia a la independència emocional... i és que potser parles de coses que formen més part del desig, de la imaginació del que podria ser "tenir" a l'altre a prop, per voluntat seva.
Però és magnífic, gràcies, tens raó. I qué? És veritat. Potser està en el més, voler més a prop, voler més temps, voler, voler, esperar, expectatives...´Va molt més enllà, també és una qüestió d'educació i de valors apresos en aquesta societat en que es valora més el que un té que el que un no necessita tenir... és una resistència, aquesta a la que convides, molt interessant...
Merci, ho pensaré
Isa
Però és magnífic, gràcies, tens raó. I qué? És veritat. Potser està en el més, voler més a prop, voler més temps, voler, voler, esperar, expectatives...´Va molt més enllà, també és una qüestió d'educació i de valors apresos en aquesta societat en que es valora més el que un té que el que un no necessita tenir... és una resistència, aquesta a la que convides, molt interessant...
Merci, ho pensaré
Isa
M'encanten aquestes reflexions...
Jo estimat molt sense estar creesposa he patit...però si ho penso amb calma el fet d'estimar es bonic en si... i en la teva soletat es el que t'acompanya i moltes vegades també m'ha fet molt feliç...
I avui en dia jo estimo a moltes persones que per varies raons no em podem correspondra...
Petons...Martina
Jo estimat molt sense estar creesposa he patit...però si ho penso amb calma el fet d'estimar es bonic en si... i en la teva soletat es el que t'acompanya i moltes vegades també m'ha fet molt feliç...
I avui en dia jo estimo a moltes persones que per varies raons no em podem correspondra...
Petons...Martina
Les meves primeres experiències amb l'enamorament han estat total i absolutament no correspostes. Això em va portar a acceptar el fet de tenir sentiments cap una altra persona sense esperar res a canvi; mai se'm va acudir que els meus sentiments fossin "contagiosos", és a dir, esperar que l'altre t'estimi/desitgi/li agradis pel simple fet que tu sents el mateix. Això em va donar una resistència important als desenganys i em permetia seguir "estimant/adorant en l'ombra" amb força tranquil.litat. I ho he viscut com un estat íntim, una energia emocional que et dóna ànims a vegades i d'altres t'enfonsa en la misèria, però en definitiva que t'afecta a tu únicament, i l'altra persona -objecte del desig- pot ni tan sols adonar-se'n.
Ja deia Russell (si no m'equivoco) que la consciència humana està sola i aïllada.
Però aleshores arriba aquell moment en que dues consciències se senten -íntima i individualment- atretes mútuament. Ah, màgia! ah, casualitat! ah, miracle! de sobte cap de tots dos humans se sent sol ni aïllat. Sembla que hi hagi una connexió directa amb l'ànima de l'altra persona... una sensació que no es donava amb les anteriors experiències d'amor no correspost.
Existeix però aquesta connexió? O segueixen essent dues consciències aïllades que han tingut la sort de coïncidir en la seva adoració mútua? Un miratge? Una sensació comfortant, un còctel d'hormones dissenyat per portar-nos irremeiablement a la perpetuació de l'espècie?
Si les consciències humanes estan aïllades aleshores l'amor és un sentiment íntim i individual, una energia que dediques a alguna altra cosa/persona per decisió personal, i tu has de córrer amb les conseqüències. I tu decideixes com el tractes: l'alimentes, o el deixes morir de gana, o quan es vell li practiques l'eutanàsia, o li fas la cirurgia estètica, o l'obligues a traslladar-se de casa, o li cantes totes les veritats, o el nodreixes de mentides... Pots fer tot això perquè l'amor, com la resta dels teus sentiments, és TEU. Neix en tu, creix en tu, mor en tu. Però la diferència entre l'amor i la teva flora intestinal (que també neix, creix i mor en tu) és que el primer provoca un efecte en les persones que t'envolten (objecte del teu amor o no) que una mateixa MAI podrà controlar.
Perquè és impossible controlar el que passa en una altra consciència humana, des del moment en que les considerem aïllades.
I per acabar una frase de St Agustí:
Celui qui se perd dans sa passion est moins perdu que celui qui perd sa passion.
La passió... ¿un còctel de desig i d'incertesa? Per què diuen que s'extingeix si la vida gira al voltant del desig i l'incertesa?
Nsk
Ja deia Russell (si no m'equivoco) que la consciència humana està sola i aïllada.
Però aleshores arriba aquell moment en que dues consciències se senten -íntima i individualment- atretes mútuament. Ah, màgia! ah, casualitat! ah, miracle! de sobte cap de tots dos humans se sent sol ni aïllat. Sembla que hi hagi una connexió directa amb l'ànima de l'altra persona... una sensació que no es donava amb les anteriors experiències d'amor no correspost.
Existeix però aquesta connexió? O segueixen essent dues consciències aïllades que han tingut la sort de coïncidir en la seva adoració mútua? Un miratge? Una sensació comfortant, un còctel d'hormones dissenyat per portar-nos irremeiablement a la perpetuació de l'espècie?
Si les consciències humanes estan aïllades aleshores l'amor és un sentiment íntim i individual, una energia que dediques a alguna altra cosa/persona per decisió personal, i tu has de córrer amb les conseqüències. I tu decideixes com el tractes: l'alimentes, o el deixes morir de gana, o quan es vell li practiques l'eutanàsia, o li fas la cirurgia estètica, o l'obligues a traslladar-se de casa, o li cantes totes les veritats, o el nodreixes de mentides... Pots fer tot això perquè l'amor, com la resta dels teus sentiments, és TEU. Neix en tu, creix en tu, mor en tu. Però la diferència entre l'amor i la teva flora intestinal (que també neix, creix i mor en tu) és que el primer provoca un efecte en les persones que t'envolten (objecte del teu amor o no) que una mateixa MAI podrà controlar.
Perquè és impossible controlar el que passa en una altra consciència humana, des del moment en que les considerem aïllades.
I per acabar una frase de St Agustí:
Celui qui se perd dans sa passion est moins perdu que celui qui perd sa passion.
La passió... ¿un còctel de desig i d'incertesa? Per què diuen que s'extingeix si la vida gira al voltant del desig i l'incertesa?
Nsk
..No hi hauria d'haber diferència, xq estimes pel fet d'estimar. Estimar implica donar i tenir alegria en donar, sense esperar una correspondència en el que estem donat. Estimem molts cops i no ens costa esforç. Estimar no és un contracte i no es pot esperar "justícia" pels nostres actes, senzillament donem pel plaer i al satisfacció de donar.
...Però també cal ser realista, la sensació de donar i rebre el mateix que dones, rebre amor sense límits, amor de veritat, el mateix que tu has donat...uffff!! q us he d'explicar, no?¿?¿
...Respecte a la diferència entre sentir algú molt aprop i tenir-lo... tenim una visió molt occidental del món, necessitem saber (molts cops) que tenim l'exclusivitat, que la nostra persona o objecte de desig està només per nosaltres... De vegades suposo que es confón sentir i tenir amb lo que he dit abans de la correspondència...però acàs "tenir una persona en exclusivitat" (digues-li parella, marit...) implica sentir-la aprop i ser correspós sense limits?¿? crec q no!
...Estic d'acord amb que el dolor que sents en no ser correspós vé de tu mateix. Vé de que no has entés què és estimar....si, tots tenim un cantó egoista... I si, crec q t'equivoques si penses q només podràs disfrutar de donar si et donen a tu també (si l'altre sent el mateix i et dóna al mateix temps..). Però, com he dit abans, la sensació del bucle perfecte és impagable!!! Realment no hauria de ser important si l'altre sent o no... Personalment he estimat molt (i estimo molt) a persones q no saben que els estimo tant o amb les que sé que mai hi haurà aquest bucle perfecte. Però em senta bé, em fa sentir viva, més persona i amb una visió molt més bucòlica del món. Perquè odiar si és més fàcil estimar?¿
...Em costa molt odiar i realment crec q és perdre molta energia dedicar-te a odiar algú. Energia que lo únic que fa és envenenar-te per dins.... perquè no pots, senzillament passar?¿ veure que aquesta persona ha triat una vida diferent a la teva, que no comparteixes (i que segurament no acceptes)...Pots deixar d'estimar-la i allunyar-la de tu...però de veritat vols estar acumulant iritació, ràbia, plors i mals sentiments només dedicats a aquesta persona...de veritat no tens més coses q fer a la teva vida que estar pensant en aquesta persona?¿ deixant que es coli en els teus pensaments a la mínima que alguna cosa o algú et fa mal, quan et passa una situació similar o et trobes un conegut comú?¿
...També pots optar per estimar en la distància, quan l'altre ha decidit que no t'estima, que no vol estar al teu costat, que no ets important per ella...Jo realment no crec en aquesta part, em costa seguir estimant si l'altre persona no em respecta, no soc gens important per ella i no em vol tenir al seu cantó... Amb el temps oblido (literalment, és increïble) les coses dolentes que m'ha fet o m'ha dit i no l'odio ni res per l'estil, recordo els bons moments i em queda un carinyo agradable que em pot permetre saludar o inclús anar a fer un café amb aquesta persona (com moltes sabeu, això tampoc no és massa bo, si dec tenir una funció programada especialista en ficar la pota...).
...Com he dit al principi (ei nenes, sento el rotllo!!), estimar per mi és un concepte universal!!!
...No has de renunciar a res, ESTIMA sense límits i disfruta de la sensació, dels tremolors, dels plors, dels somriures que se t'escapen i que et fan el dia molt més agradable i la vida molt més plena!!! :
...Però també cal ser realista, la sensació de donar i rebre el mateix que dones, rebre amor sense límits, amor de veritat, el mateix que tu has donat...uffff!! q us he d'explicar, no?¿?¿
...Respecte a la diferència entre sentir algú molt aprop i tenir-lo... tenim una visió molt occidental del món, necessitem saber (molts cops) que tenim l'exclusivitat, que la nostra persona o objecte de desig està només per nosaltres... De vegades suposo que es confón sentir i tenir amb lo que he dit abans de la correspondència...però acàs "tenir una persona en exclusivitat" (digues-li parella, marit...) implica sentir-la aprop i ser correspós sense limits?¿? crec q no!
...Estic d'acord amb que el dolor que sents en no ser correspós vé de tu mateix. Vé de que no has entés què és estimar....si, tots tenim un cantó egoista... I si, crec q t'equivoques si penses q només podràs disfrutar de donar si et donen a tu també (si l'altre sent el mateix i et dóna al mateix temps..). Però, com he dit abans, la sensació del bucle perfecte és impagable!!! Realment no hauria de ser important si l'altre sent o no... Personalment he estimat molt (i estimo molt) a persones q no saben que els estimo tant o amb les que sé que mai hi haurà aquest bucle perfecte. Però em senta bé, em fa sentir viva, més persona i amb una visió molt més bucòlica del món. Perquè odiar si és més fàcil estimar?¿
...Em costa molt odiar i realment crec q és perdre molta energia dedicar-te a odiar algú. Energia que lo únic que fa és envenenar-te per dins.... perquè no pots, senzillament passar?¿ veure que aquesta persona ha triat una vida diferent a la teva, que no comparteixes (i que segurament no acceptes)...Pots deixar d'estimar-la i allunyar-la de tu...però de veritat vols estar acumulant iritació, ràbia, plors i mals sentiments només dedicats a aquesta persona...de veritat no tens més coses q fer a la teva vida que estar pensant en aquesta persona?¿ deixant que es coli en els teus pensaments a la mínima que alguna cosa o algú et fa mal, quan et passa una situació similar o et trobes un conegut comú?¿
...També pots optar per estimar en la distància, quan l'altre ha decidit que no t'estima, que no vol estar al teu costat, que no ets important per ella...Jo realment no crec en aquesta part, em costa seguir estimant si l'altre persona no em respecta, no soc gens important per ella i no em vol tenir al seu cantó... Amb el temps oblido (literalment, és increïble) les coses dolentes que m'ha fet o m'ha dit i no l'odio ni res per l'estil, recordo els bons moments i em queda un carinyo agradable que em pot permetre saludar o inclús anar a fer un café amb aquesta persona (com moltes sabeu, això tampoc no és massa bo, si dec tenir una funció programada especialista en ficar la pota...).
...Com he dit al principi (ei nenes, sento el rotllo!!), estimar per mi és un concepte universal!!!
...No has de renunciar a res, ESTIMA sense límits i disfruta de la sensació, dels tremolors, dels plors, dels somriures que se t'escapen i que et fan el dia molt més agradable i la vida molt més plena!!! :
Jes
Hola a tod@s, Espero no os importe que comparta mi respuesta con todosvosotros... Iré al grano. La pregunta aquí es: Qué es el amor? Yo nosabría definirlo... todavía. Lo que sí sé es que el amor notiene nada que ver con terceras personas. El amor es unsentimiento individual hacia alguine o algo. Uno se enamorade una persona, animal o cosa, aunque sólo se preocupa deser plenamente correspondido en el caso de una persona. Cuando alguien se enamora proclama a su amado: ¡Quiero queseas feliz!. En Occidente esto último viene acompañadonormalmente de un matiz egoísta: ¡Quiero que seas feliz...conmigo! Me niego a pensar que este matiz sea intrínseco alhecho de estar y/o sentirse enamorado. El amor debe seralgo esencial que está por encima de connotacionesnegativas. Por ello el amor que uno siente no tiene otrodueño que uno mismo y poco importa el ser correspondido sila otra persona es feliz.
ZeKe
0 comentarios:
Publicar un comentario